Últims dies a Bangkok i de camí al nou destí

El tren arriba a Bangkok a les 6 del matí, busquem el metro i descobrim que és gratuït per la contaminació que hi ha. D'aquesta manera incentiven a la població a fer servir el transport públic.

1 hora de metro amb molta son que es fa eterna.

En Benjamin m'acompanya al hostel, el check-in és a les 2 del migdia.

La seva idea era passejar per Chinatown però està tot tancat i la ciutat encara dorm.

Passem doncs el matí al lobby del hostel mig dormint mig aguantant.

No avança! Quin cansament. Que guai fer nits al tren ens diem... Tot i així no ho canviaria.

Una dutxa per intentar despertar-me, sortim a donar un volt i ell se'n va cap al seu allotjament.

Com que no tenim cap mitjà de comunicació en comú, a part del gmail que no li funciona, quedem per més tard a les 18h al meu hostel.

Mentrestant jo vaig a veure la Júlia i la Cristina, dues catalanes de Palamós les quals no conec però em van escriure per Instagram que estaven a Bangkok, també.

Passem una bona estona compartint anècdotes i voltant per Chinatown. Ahir va ser el cap d'any xinès i està tot exageradament guarnit, activitats, dracs i ambient.

Torno al hostel per fer el check-in que ja són les 5 de la tarda. Baixo de nou al lobby i espero en Benjamin.

Caminem pel barri i em proposa una petita aventura, amb aquestes paraules m'ho ha dit. Estic esgotada, necessito seure, però no puc dir que no.

Anem a buscar el metro. Estic al.lucinant, és com estar a una ciutat europea. Tot net i ordenat. I el que més m'ha sorprès és que la gent fa cua per pujar i entren ordenadament. Si no hi ha lloc per tothom, els últims esperen el següent. Us imagineu això a la parada de metro de Diagonal de Barcelona? Ben igual.

Sukhumvit road. Ple d'hotels internacionals i grans centres comercials. Caminem carrer amunt i avall i tornem.

Veig una parada de batuts de fruita de camí al hostel, no puc desistir. I com no, sabeu de que me'l demano, oi?

Com que no estem prou cansats passem encara bona estona al hostel compartint històries divertides de passats viatges.

Quin dia més intens!

Una vegada més toca acomiadar-me d'algú, allò que sembla que no m'hi acabaré d'adaptar. Ha sigut una bona coincidència. Una aventura compartida. Serà difícil retrobar-nos però s'intentarà. Melbourne - Barcelona o arreu del món.

És el que té conèixer viatgers, apassionats pels viatges i encuriosits per la vida a altres racóns de món.

***

Dormo tot el matí, ho necessitava molt. La meva idea era anar fins als temples, surto al carrer i em deixo perdre pels carrers. De sobte sento "hey, Anna". Busco entre la quantitat de gent que hi ha en aquest carrer estret ple de botigues i veig en Vincent. L'altre noi de l'estació de tren, que vam sopar junts però ell agafava el tren més tard que nosaltres.

Va amb un amic seu d'Alemanya, m'uneixo a ells i seguim sense rumb pels carrers.

En Flo també és a Bangkok, hem dit de veuren's aquesta tarda. Aprofito quan passem pel costat del metro per acomiadar-me d'en Vincent i el seu amic i vaig cap a Sukhumvit. Vaig a dinar tranquila. Necessito calma. La ciutat m'atabala. Alhora també sé que és el meu últim dia a Tailàndia i de moment, l'últim d'aquesta etapa sola.

Estic feliç, molt feliç. Em costa molt tancar etapes però sé que són per obrir-ne d'altres que també espero amb moltes ganes.

Canvio el xip, quedem amb en Flo i veiem una increïble posta de sol des d'un parc.

Passem un bon vespre i, ara sí, l'últim adéu.

Ja m'he après el camí del metro i estic tranquila, tot i així és de nit i estic a Bangkok. Truco al papa i amb la seva companyia arribo al hostel. Em segueix xocant veure els de casa ben abrigats i jo en aquest estiu etern.

***

1 de febrer, han passat tres setmanes des que vaig acomiadar els papes i el Joan a Kuala Lumpur. Avui al vespre agafo un altre vol a un nou país, aquesta vegada amb una nova companyia i moolt esperada.

Preparo la motxilla i faig el check-out.

Agafo de nou el metro fins a l'altra punta de la ciutat. Vaig fins al mercat de Chatuchak, un que fan els caps de setmana.

Dino per allà i passejo per les paradetes. La motxilla m'està matant. Pesa massa.

Decideixo anar tirant cap a l'aeroport.

Veig que hi ha un bus que passa per aquí a prop i va directe a la terminal. A la parada hi ha dos asiàtics amb una gran maleta i els pregunto si van a l'aeroport, em confirmen que sí. Així que agafo el mateix bus que ells.

Arribo amb 4 hores de temps, m'espera un dia d'aeroports, però he de dir que és dels llocs que més emoció em porta, em sento com a casa. Un espai sense horaris i ple de persones inquietes i nervioses. O comença o acaba una aventura!

Al control de seguretat es queden la crema de sol que vaig comprar... No em vaig fixar que eren 125ml, la ràbia que m'ha fet no s'explica. No és pas barata. També em trobo una senyora de més de 60 anys de Canadà que tota la vida ha viatjat sola.

Passa l'estona que no me n'adono. Em poso còmode, em dona la sensació d'anar amb pijama i sabatilles. Els passadissos són com una alfombra. Que acollidor.

Al seient del costat de l'avió tinc un noi d'Estats Units, viu i treballa viatjant. Compartim 10 minuts abans d'enlairar-nos, em poso els auriculars, escolto podcasts de viatges i la meva música. Hi ha nervis, hi ha ganes.

Sri Lanka m'espera! I l'Andreu està de camí.

Que comenci una altra etapa del viatge!

Seguim!