Viatjar sola, del repte a la realitat. Arribada a Langkawi

Ens acomiadem a Kuala Lumpur, ells tenen una llarga escala, la meva no arriba a 2 hores.

Passo el control de passaports que no hi ha ningú, tinc una connexió dins del país i per tant els papes i el Joan van per un altre camí.

Arribo a les portes d’embarcament amb llàgrimes als ulls. Assimilant que estic sola i ningú m’espera enlloc.

Sembla tot un drama, un problema però no ho és. Hi ha ganes, moltes. Vaig prendre la decisió de continuar el viatge no fa ni una setmana enrere, tenia clar que a casa no volia tornar però tampoc sabia on anar.

Nova Zelanda segueix pendent. No era el moment.

Langkawi m’espera. Segurament poca gent sap de que parlo. És una illa de Malàsia a la frontera amb Tailàndia.

Allà que vaig per descansar mentalment i físicament, perquè Austràlia sembla el paradís però un viatge sempre cansa i no han pas sigut vacances.

És hora d’embarcar i jo no puc parar de plorar. Tampoc sé de què. Entre nervis, ganes, por i estar fent una cosa que mai m’hauria imaginat ser capaç.

A l’avió em poso música per tranquilitzar-me però em segueixen baixant llàgrimes. Quin drama, carai!

Enlairem, i és com si es de sobte arriba la calma. Sento que no hi ha marxa enrere. Si o si comença l’aventura de viatjar sola.

1 hora de vol que no sembla res comparat amb les que ens separen amb Austràlia, vaig directe a buscar una SIM i al carrer per demanar un grab. 10 minuts, pim pam, com si ho hagues fet tota la vida.

Torna l’estil backpacker i sento el rodatge dels primers dos mesos amb la Marta pel sudest asiàtic. És el mateix! Som-hi!

En 15 minuts arribo al hostel, em fa el check-in una noia d’Hungria que està fent de voluntària a canvi d’allotjament. Son les 21h (aquí), a Sydney les 12 de la nit i a casa les 2 del migdia de divendres 10 de gener de 2025.

Me'n vaig directe al llit. Sembla un hostel molt tranquil i acollidor. Bones sensacions.

***

Em desperto a quarts de 8 del matí. Jo que volia descansar. M’inquieta el fet d’estar a un lloc nou i no haver-ne vist res. Necessito explorar.

Intento dutxar-me però fins una bona estona no aconsegueixo fer-la funcionar.

Em vesteixo i surto al carrer principal a donar un volt. No hi ha gairebé ningú. Encara dormen?

Torno a la realitat del Sudest Asiàtic. Un estil de vida molt diferent.

Em costa prou decidir-me en on esmorzar. Vaig a comprar una ampolla d’aigua i torno a la zona comú del Hostel. Que agradable, que tranquil.

En Gonzalo, l’amo de l’allotjament es presenta. És de Pontevedra, Galícia. Porta 14 anys vivint a Malàsia. Ja se’l veu bastant hippie i zenn, com tota la decoració i l’ambient.

Em prenc un te mentres observo l’entorn. Fa olor a encens, les parets de colors i dos turistes llegint un llibre.

Entre el sofà i la llitera passo el matí. Posant ordre i informant-me de què fer a l’illa. Estic aquí però no m'he mirat res. Més sobre la marxa és impossible.

Vaig a dinar a un warung, quina il.lusió tornar a menjar Nasi Goreng i batut de mango. Es fa estrany seure sola a un restaurant. Mai havia viatjat sola, ni tan sols a Europa. I no se m’ha acudit millor manera de provar-ho que a una illa perduda a Malàsia. I que guai en realitat!

Torno al hostel, en Gonzalo s’ofereix a deixar-me provar la seva moto abans de llogar-ne una. Tot i així encara no ho tinc clar. M’informo més de les activitats i decideixo reservar un tour per demà. Està tapat i a estones plou, el dia convida a descansar.

Una estona més tard vaig a veure la platja i a una agència de les tantes que hi ha per contractar el tour.

La Ruby, una noia anglesa que també viatja sola s’acosta a la meva llitera convidant-me a anar a prendre alguna cosa al bar de la platja per veure la posta de sol.

Evidentment accepto la proposta i allà que anem. Tan aviat cauen gotes com para, aguantem als puffs de fora la sorra fins que es fa de nit.

Una noia s’asseu a la taula del costat, la convidem a seure amb nosaltres. És la Lia, de França.

Les tres seguim compartint històries mirant l’espectacle de foc que fan.

Demanen un voluntari i la Ruby és l’escollida, riures i una nova experiència per explicar. Ha sigut un bon capvespre.

Just mentres estic allà m’escriuen els papes que acaben d’aterrar a Barcelona. Llarg viatge! Jo els he anat seguint per internet.

Vaig a sopar, per variar els espanyols i catalans anem més tard que la resta. Just al costat del hostel i ha un lloc que sembla interessant i està ple de gent. M’assec a una taula esperant. De sobte apareix en Flo, diu que m’ha vist al hostel (jo no me n’he enterat) i estava menjant a una taula del costat. Em pregunta per seure i sopar junts.

Cal anar sol per ser un imant a conèixer gent? Jo estic al.lucinant. Ja ho sabia però no m’esperava tant!

Llargues converses mentres esperem que portin el menjar. Les reflexions que surten entre viatgers són tan profundes i tan reals… que afortunada que soc d’estar vivint això.

No he pensat a demanar-li una foto, així que un cop al hostel truco la porta de la seva habitació per preguntar-li. És tan alt que els dos estem al límit del marge de la imatge haha.

Me'n vaig directe al llit. Però tinc els deures d’escriure el blog i actualitzar-vos d’on soc i com ha sigut l’arribada.

Després de la publicació a Instagram i els bonics missatges rebuts, em sento amb força per publicar-lo avui, ja gairebé són les 12 de la nit i estic morta de son.

El primer dia a Langkawi, ubicada, feliç i a tope per seguir!

Avui per mi i també per tots vosaltres. No m'esperava sentir que sou tants els que seguiu el viatge des de casa. I que feliç em fa.

Una abraçada!