La càlida gent de les muntanyes i la fresca que es respira

A les 5.45h ja truquen la porta els revisors del tren però no entenem res del què diuen. En poc més de mitja hora arribem a Lao Cai, a la frontera amb Xina.

D’allà agafem un mini bus fins a Sapa. El voltant són muntanyes i es veu com el sol acaba de sortir entre la calitja.

Busquem un lloc on esmorzar i organitzem el dia. Quin gust posar-se jersei! I què bo el te.

Sapa és una ciutat al nord oest de Vietnam, coneguda pel trekking, els cultius d’arròs i les seves varietats ètniques.

No és la millor època per gaudir del verd de les terrasses d’arròs, però sí per assegurar un millor clima (això diuen).

Haviem reservat un hostel que queda molt lluny de tot així que el cancelem i busquem alguna cosa pel centre.

De camí ens paren dues senyores molt agradables, insisteixen que anem amb elles a fer una ruta, ens portaran als poblats i ens quedem a dormir a una homestay amb gent local.

En definitiva, el què ofereixen a tot arreu i una turistada més. No són les úniques i ens costa decidir. Demanem una estona per pensar i parlar-ne entre nosaltres i ens decidim a fer-ho. Creiem que millor això que un tour organitzat pel hostel.

Intento atrapar la senyora i en questió de minuts una moto que ens agafa les motxilles i les dues senyores i nosaltres ja estem caminant pla i avall direcció els poblats de la vall.

Ens expliquen coses però costa molt d’entendre. Al final del dia veiem que no tot era el què semblava que ens havien dit.

Travessem terrasses d’arros, elles amb xancletes i tan amples.

Durant el camí també ens ensenyen una planta que fan servir per tenyir la roba, i d’aquí a que tinguin les mans així de blaves. Ho provem. El color de les mans passa de verd a blau o negre (sobretot a la Marta).

Portem dues hores de ruta i parem a dinar. Arros fregit amb verdures i pollastre.

Seguim una estona i comprem a una senyora verdura per sopar. Ens demanen què volem, els hi assenyalem les mongetes tendres i patates. Ho aconseguirem?

Mitja hora més i arribem a la homestay. Un noi jove i atent ens dona unes sabatilles estil crocs/xancletes i ens serveix te al terrat. Compartim una estona amb les senyores i ell, tot i que difícil de mantenir alguna conversa.

Ens regalen un braçalet i marxen. Segons elles, demà ens venen a buscar els seus homes amb moto. Què? Moto? … Van dir taxi, però aquí ho pots interpretar de moltes maneres. Demà ja ens ho trobarem.

Passa la tarda i m'he acabat el te, és a dir 6 tasses (petites)... A la nit prou que ho he trobat.

La dutxa em refà. Hi ha molta humitat i fa fresca.

A les 6 sopem juntament amb el noi de la casa i la seva família. La seva dona també és guia i porta a turistes per aquestes muntanyes. Evidentment no tenim patata i mongeta però si una barreja de tot molt bo. Els palillos de nou que no pesquen cap gra d’arros i seguim. Tots al voltant de la taula amb mini cadires i una poca llum que tenen.

El pare s’ocupa de la nena de 10 mesos, la canvia i espera que la mare sopi. També ens expliquen que és ell el que sempre cuina, i que tothom el felicita. Realment el sopar estava boníssim. Amb la Marta deixem anar el comentari entre nosaltres: “quin bon pare no?” Ens fa ràbia que ens hagi sorprès això, si hagues sigut al revés ho hauriem normalitzat i ens ha portat a reflexionar. Deixem el debat per un altre dia.. però us convido a que també hi reflexioneu.

Anem a dormir amb els nervis de la moto de demà.

***

A les 6.30 sortim per esmorzar. I esperem les motos. No em fa cap gràcia, però no tinc altra manera de sortir d’aquí sinó caminant tota la pujada que vam baixar ahir (que no és poca).

Aquí tothom va sense casc i motos de tres en tres. Carrers super pendents i estrets. Fa mal als ulls.

Mama, no t’espantis abans d’hora que hem pujat bé amb casc i prou divertit.

Arriben les motos, carreguen la motxilla als seus peus i nosaltres al darrere amb la motxilla petita. Amunt i avall, cops de gas i algun tros de carretera / pista de rocs i forats. Quanta tensió… he intentat calmar-me i gaudir de l’experiència. Tot i així, se m’ha fet prou llarg. Arribant a la ciutat ja només pensava en baixar de la moto. Massa caos.

Arribem. I jo necessito fer un selfie amb el noi i els cascos. Com podeu veure a la foto, crec que no li ha fet massa gràcia.

No parla anglès, però tampoc diu res amb el seu idioma ni riu. Només que sí amb el cap.

Son les 8 en punt del matí, estem a Sapa i ens queden 12 hores per davant.

Just on ens deixen les motos hi ha la oficina de turisme, anem a preguntar pels busos nocturns. Reservem i aprofitem per anar al lavabo i deixar aquí les motxilles grans.

La Marta s’anima a agafar el funicular fins al Fansipan, el punt més alt del país. Jo prefereixo estalviar-me aquests diners i donar un volt per Sapa.

Aviat ho tinc tot vist i faig parades als bancs aprofitant per descansar i per organitzar una mica la resta del viatge.

Fa més de un mes que no tenim horaris ni dies de la setmana. Ens és igual un dimarts que un diumenge i tot i que sembli bo, hi ha moments que no saps quan toca descansar o sentir-se còmode no fent res útil del viatge.

Espero la Marta per anar a dinar, donem un volt i tornem a la oficina de turisme per carregar mòbil i seguir mirant coses del viatge, diari o parlar amb els de casa. Està molt tapat, una boira humida i sensació de més fred del que deu fer. Tot i així, contenta d’aprofitar el plumes fins l’últim moment. No crec tornar-lo a fer servir. Les motxilles segueixen ben humides i enganxoses.

A les 6, cap a sopar. I doncs pollastre arrebossat amb palillos. Mai ens porten ganivets, però ara ni forquilla. M'hi vaig acostumant i li estic trobant la gràcia.

Fem temps fins les 20h que hem de ser al punt de trobada del bus. Quan hi arribem ens diuen que el bus vindrà a les 21h. Quan s'acosta l'hora ens acompanyen al carrer on altres viatgers i moltes motxilles esperen.

Allà ens diuen que surt a les 22h. Paciència.

Finalment pugem al bus, no n’havia vist mai cap així. Sembla que encara dormirem prou durant aquestes 8h de viatge nocturn.

Es mou bastant i tenen l’aire fred a tope, tinc la jaqueta de plomes als peus per sobre la manta, els auriculars amb música de fons i intentant acabar d’escriure aquest post sense marejar-me.

Us podeu imaginar com de feliç soc aquí, oi?

Seguim! A la propera publicació us explico que tal l’experiència.

Bona nit.