Un nou destí que promet. Arribada a Hanoi

5 hores de vol que es fan una mica llargues. Des de la finestra puc veure com es fa de nit amb els núvols no deixant veure la posta de sol. Passem pel costat d’una tempesta i la resta del vol amb el cel il.luminat per la lluna plena.

Llarga cua al control de passaports i molta estona buscant un grab per anar fins al hostel. No hem volgut comprar la sim ni canviar diners a l’aeroport, amb el què implica que només podem agafar grab per pagar per l’aplicació i no podem allunyar-nos gaire de les portes o perdem connexió (i per tant no podem reservar el grab). El caos és increïble! Tanco els ulls i només veig matrícules de cotxes. Ens hem passat molta estona esperant el nostre controlant els cotxes que passaven un per un i saber a quin haviem de pujar.

Fem el check-in i directe al llit. Un cinquè pis d’un vell edifici i una habitació de 14 llits. Tinc la llitera del final, al costat d’una gran finestra que no tanca bé i per tant és com dormir al mig d’una carretera principal. Son la 1 de la nit i passen cotxes com la Diagonal de Barcelona un dilluns a les 8 del matí.

***

Baixem a esmorzar i comencem de nou a un altre país. Espero que l’adaptació sigui més ràpida que a Indonesia.

Passem a treure diners i buscar una sim per aquest mes a Vietnam. Ara sí. Som-hi!

Quin caos, i quanta vida! Deixar-se portar pel barri vell de Hanoi és tota una experiència.

Està carregat de botigues, paradetes, gent local amb carros plens de fruita, verdura o joguines per vendre i a les carreteres hi conviuen els vianants, cotxes i moltes motos.

Aquí per creuar el carrer no esperis que parin perquè no ho faran. Simplement endavant i tot flueix.

Donem una volta pel centre, ens acostem al carrer del tren. Un carrer ple de cafès i restaurants on pel mig hi passa la via del tren. A diferents hores del dia han de treure les taules i cadires del carrer i tothom s’ha d’enganxar a la paret veient el tren a pocs centímetres de la cara i els peus.

És difícil de veure sense consumir res, sinó et fan fora. Però he estat de sort i he trobat lloc a unes escales per veure passar el tren.

Tornant cap al hostel compro 3 mangos a una senyora del carrer i anem a dinar la pizza que encara ens va sobrar del sopar.

Petons a distància de la mama des de casa i tornem a donar un volt.

Està ple de llums i llumets (i a mi m’encanta), molt ambient i gent a tot arreu.

Tots els carrers son semblants amb el mateix tipus de botigues, el més fàcil és perdre’t! Sort del maps. Perquè hem fet unes quantes voltes..

Parem a sopar ben d'hora i torno al hostel, la ciutat cansa!

Demà ens espera també un dia llarg.

Gaudeixo del mango a la tauleta de nit, mirant per la finestra que m’ha tocat, els cotxes i motos que passen constants i la lluna plena i preciosa.

***

Seguim amb la ciutat, passejant i entrant a les tantes botigues que hi ha. Ho comprariem tot!

A l’hora de dinar tinc ganes (sorprenentment en mi) de provar coses locals i ens aventurem a un local recomanat per bones veus i l’experiència ho diu tot. És estil “street food”, al carreró que t’hi porta pots veure com ho preparen. Es desperten tots els sentits!

Seus gairebé a terra amb uns tamborets de plàstic i et porten el Bun Cha, no hi ha tria. Sopa de fideus i carn de porc a la brasa.

El menjar ben bo tot i no ser del nostre estil. El tema de menjar amb els đũa (palillos) ho deixo pel proper capítol.

Satisfetes i tipes anem al hostel a descansar d’aquest bullici i quan ja fosqueja seguim amb una altra volta. Em compro unes vambes així que en els propers dies tocarà llençar les meves.. ho aconseguiré? O les arrossegaré fins que la meva esquena o un vol d’avió m’ho impedeixi? Em costa MOLT desfer-me de les coses… però les motxilles estan a rebentar i ens esperen setmanes d’arrossegar-les per tot el país.

Aprofito que és diumenge i és més fàcil coincidir amb els horaris catalans per fer anglès amb el Pau. Després de molts anys fent-li classe, el viatge ens ha fet fer una pausa.

Sortim a sopar i podem veure de nou l’ambient que hi ha en aquesta ciutat.

Ahir vam reservar un tren nocturn per canviar de ciutat aquesta nit. Vam guardar la captura del pagament i fins avui mateix anant cap a l’estació no hem buscat cap codi o email. Ja de camí (amb un grab que hem reservat) veig a l’applicació 12go (on hem reservat) que posa “refunded”. Ni acceptat ni cancelat, sinó retornat. A mi encara no m’han tornat els diners i no tenim més opció que anar a la taquilla i preguntar.

A la venta de tiquets no em saben dir res. Només em senyala amunt amb el dit. Entenem que hem de pujar al pis de dalt. Com? Ni idea!

Busquem unes escales i veiem una sala amb les diferents empreses on podies reservar el tren. Preguntem a la nostra sobre el bitllet, però el noi que està atenent per entregar el bitllet a paper no troba el codi que li dic.

Ell ens diu que 12go ha cancelat la reserva i com que ho hem fet a través d’aquesta aplicació sembla que ell no hi pot fer res.

Tot i així ens fa esperar i va parlant per telèfon. Desapareix. Falta 1 hora i els nervis ens deixen inquietes.

Mentres no apareix el noi i davant la incertesa, baixo a les taquilles de nou per comprar un bitllet amb l’esperança de poder agafar el tren d’avui. Sense fer res segur que ens quedem aquí. I el que vam reservar té més pinta a cancelat que confirmat.

Amb el poc anglès de la senyora ens hem entès amb llenguatge no verbal i jo, amb els bitllets a la mà, pujo a informar la Marta de la bona notícia.

El noi no ha tornat a aparèixer, esperem que el reemborsament de l’altra reserva es faci correctament com posa l’aplicació i fem temps fins les 22.40h per agafar el tren que ens han reservat. Ha sortit prou bé de moment.

Torno a tenir un mal de cap que sembla que m’hagi d’explotar. Mentres esperem a l’estació aprofito per menjar-me l’últim mango i ja a les 22h ens deixen baixar a l’andana.

Entrem al vagó número 6, passadís estret i només fem que xocar per tot arreu. Tenim les lliteres de dalt d’un camarot de 4 llits durs i estrets amb poc marge de moviment. Ens estirem tal qual amb la roba que portem i bona nit.