Nusa Penida, de les fotos a la realitat

Si recordeu, estavem al Port esperant el fast boat.

Evidentment sortim més tard de l’hora prevista, però en 30 minuts arribem al Port de Nusa Penida. L’illa on passarem les properes dues nits.

Si Bali no em cridava massa l’atenció, Nusa Penida menys. I simplement pel fet de ser punts on tothom es tira la mateixa foto. Però he de dir que m’ha impactat (cap a bé) més del què em pensava.

Comencem des del principi.

Arribant al port, ja hi som amb els conductors que t’atabalen perquè els contractis. Ja estem acostumades, així que juguem una bona estona amb un noi que al final aconseguim que ens porti a l’allotjament.

Carreteres en molt mal estat, pujades i baixades i moments tensos al creuar-te amb altres cotxes ja que dos de costat passen ben just. Aquí tots van molt ràpid. És gairebé una atracció poc agradable.

Al bungalow que tenim (i a tot arreu on parem de l’illa) està carregat de formigues. Però el llit és el més còmode que hem trobat en tot el viatge.

El driver no ens ha deixat dinar al port així que sortim a la única carretera que hi ha aquí al costat a veure si ens convenç alguna cosa. No es veu ningú enlloc, sembla que estiguem qui sap on. 6 minuts caminant i se'ns posa a ploure.

Passem la tarda connectant amb Catalunya i actualitzat el diari. Se m’acumula la feina! I quina bona feina aquesta… jejeje

Gràcies a un grup de Whatsapp “d’españoles en Indonesia” una parella s’interessa en compartir el cotxe però a últim moment ens deixen tirades.

Sopar i dormir.

***

Vaig passar tot el matí d’ahir negociant amb el conductor per whatsapp per fer el tour als punts més interessants de Nusa Penida a un millor preu pel fet de ser dues i no 4. Però no.

Per esmorzar només tenen ou (ferrat, dur, truita o remenat), m’han fet avorrir els banana pancakes i els ous!

Tot i quedar a les 8 amb el driver, apareix a les 8.30h. És en Law, i per fi algú que parla bé l’anglès i és fàcil tenir una conversa. M’interesso per la seva vida, va neixer a Bali però viu a Nusa Penida, té 30 anys, casat i una filla de 6 anys. Aquí el normal és casar-se abans dels 25, sinó ets massa gran! I l’esperança de vida son 75 anys. Ens va explicar també que el turisme aquí és molt recent, fins al 2000 l’accés era molt limitat i des que un turista va veure el peix lluna (conegut com mola mola) tot va anar augmentant.

La primera parada és Diamond Beach, s’ha de pagar l’aparcament i entrada. És d’hora el matí i encara no hi ha gaire gent, és molt impactant. Blocs de pedra en forma de diamant al mig de l’aigua i un entorn de pel.lícula.

Baixem a la platja per unes escales pendents. Diuen que és molt perillós banyar-se a moltes de les platges per la força de les onades. La sorra és blanca i l’aigua d’aquell blau turquesa.

La calor i humitat és exagerada. És un suar constant.

Ens dirigim cap a l’oest, a la famosa Kelinking Beach. I wow! Realment espectacular. Impacta molt, potser perquè m’esperava menys?

Hi ha gent, però per un moment pots obviar-la i només observar el què els ulls poden apreciar. La sort, de nou, de viure-ho en primera persona i adonar-me que una foto no fa justícia.

Parem a dinar i ens fan canviar de conductor. Un senyor més gran molt atent ens porta a Broken beach.

Donem una volta i continuem fins a Crystal Bay. Just quan arribem cauen gotes però no acaba fent res.

Passem la tarda a la platja i esperem que es pongui el sol.

Aquella bola de foc que va baixant fins amagar-se entre els núvols i la calitja. M’aixeco, em poso els auriculars i miro l’horitzó. Les onades sembla que ballin al ritme de la música que sona de fons, la llum passa de groc a taronja i vermell i la temperatura és perfecta. Es para el temps.

Durant aquestes setmanes he tingut molts moments d’aturar-me i valorar el què estic vivint. Cosa que durant un viatge curt i intens costa pel ritme constant. Ho hem de fer més. Vivim moments increïbles que moltes vegades només valorem quan ja és passat.

Fem l’últim bany i tornem al cotxe.

Dutxa, sopar i dormir.

***

Ens desperta la música exageradament forta que té el noi de l’allotjament.

Quan és hora de marxar comença a ploure. El mateix noi que ens va portar a l’allotjament divendres ens torna avui. Vam acordar un preu anada i tornada.

M’ha escrit en Law, el conductor que ens va portar durant el matí d’ahir i que tant vam connectar. Vol passar-nos a veure per acomiadar-se. Quedem al port.

Arriba amb un company seu que es passa l’estona fent videotrucada amb uns ex clients d’Estats Units.

En Law ens vol fer un regal.. marxa i al cap d’una estona apareix amb la moto i dos sucs de mango. I jo? FELIÇ!

Li explico la història del meu diari i li proposo escriure ell també la resposta a la pregunta que faig a tothom.

Agafa la llibreta i de nou, màgia.

El consell que es donaria a ell de petit és estudiar, diu que el coneixement és poder. Per tenir un futur millor. (I quanta raó, no?)

Estem parlant durant una bona estona esperant el fast boat per tornar a Bali. Ens acompanya fins al final i ens fa una abraçada que ho diu tot!

He anat aprenent a dir adeu i emportar-me el bonic record de les persones amb qui he compartit part del camí. Tot i així sents aquella cosa a dins pensant que si no torno aquí, no crec retrobar-nos.

Law, has deixat una forta emprempta. Cuida't molt !

30 minuts i arribem de nou a Bali. Comença el compte enrere del final d’aquesta primera part del viatge per Indonesia. I com sempre, seguim!