Nou país, temples i bons amics: Cambodja

Una tarda bastant pesada i avorrida però arribem alhora a Phnom Penh, la capital de Cambodja.

Com que no tenim internet i el hostel està a 40 minuts caminant d’on som ara hem de buscar la manera.

Just al costat hi ha una ATM, els diners els canvia només a dollars, això és un lío. D'allà mateix un tuktuk i cap al hostel. Abans, però, necessitem la moneda de Cambodja per pagar al senyor del tuktuk. El conductor del bus ens ajuda. Tant canvi i no poder calcular m’està atabalant. Volem arribar i descansar, així que poc temps per dilemes.

Una bona estona creuant la capital i per primera vegada en aquest mitjà de transport tant autèntic.

Fem el check-in i sortim a sopar. Ens hem d’organitzar pels propers dies. Decidim doncs que allargarem una nit per agafar-ho amb calma.

Quan ho preguntem al hostel ens diuen que només els queden dos llits a una habitació més cara. No ens surt a compte. Doncs reservem el bus i seguim el camí.

La primera impressió d’aquest país és que tot és més car.

***

Les gestions del primer dia i com ja costum: moneda i sim. També ens agafem dinar per emportar i esperem el què serà un minibus amb l’aire condicionat espatllat o sense funcionar.

Com que estic cansada dormo bona part del viatge i no se'm fa pesat.

Arribem a les 4 de la tarda a Siem Reap, on farem base els propers dies.

Un carro enganxat a una moto ens porta fins al hostel. Un bany a la piscina per treure’s la calor i una volta ràpida pel centre.

Mal la panxa i seguim amb el mood apagat i poca energia. Així que tampoc ganes d’escriure.

***

A les 9 ens passen a buscar amb un altre minibus. Anem parant a recollir altres turistes i comencem el tour per alguns dels tants temples que hi ha a la zona d’Angkor.

Uns més interessants que altres i una calor important. Tot i així ha valgut la pena.

Em quedo, una vegada més amb la gent qui hem compartit el tour i les converses amb la parella de Sudàfrica. Un país preciós però molt insegur i perillós. Tornem al hostel després de 9 hores voltant, esgotades.

I, com sempre, quan menys t'ho esperes venen les millors coses.

Vaig al sofà de la zona comú, hi ha dos nois jugant als escacs. Pregunto per seure, sense cap intenció de distreure o molestar.

De seguida un d’ells em diu: hey, I’m Kilian, what's your name? I d’aquí, gairebé tres hores. Gent que m’enten, ho comparteix i et fa sentir còmode i a gust.

Son en Kilian i en Ruben, dos joves estudiants d’Australia. També s’uneix a nosaltres en Lorenzo, d’Alemanya. Porta dos mesos de viatge i li queden 4 o 5 més. També complint el seu somni de viatjar abans de continuar amb el màster i una vida rutinària. Em dona recomanacions per quan arribem al delta del Mekong.

Un viatge d’aquest tipus s’acaba construint en base a tots els consells d’altres viatgers. Coses que ni el xat GPT et podria recomanar ni explicar. Una gran sort!

Quin bonic vespre! Com m’agraden aquestes coses. I què guai veure quan connectes amb la gent.

Hem jugat a un joc de cartes italià i tingut interessants i llargues converses.

Potser em faltava una mica d’aquesta energia. Tot i que sé que segurament és l’actitud que hi poso.

Em sento de nou plena i feliç, amb xinxetes al mapa plenes de recomanacions i una bonica amistat.

***

Dia de calma, de voltar Siem Reap i descobrir mercats. Bon ambient i lloc agradable.

Tornant de dinar veiem que els del hostel estan decorant de Nadal. Un altre senyal que és real, s’acosta Nadal però jo encara visc l’estiu. Es creuen els cables. M'ho miro des de la piscina. I alhora, quina il.lusió!

Anem a sopar amb en Lorenzo i l’Ari, un noi Xilè. Porta un temps vivint i treballant online des de Vietnam però ja venia d’Australia. Ara ha deixat la feina i seguirà viatjant uns mesos fins al març volar cap a Xile a visitar la seva família.

I tantes històries com persones.

Esperant més de una hora per menjar aprofitem per conèixer més uns dels altres. I aquest és el missatge del cambrer al tiquet del compte.

Anem a donar un volt per la ciutat de nit, plena de colors, música i gent. Ens trobem amb un altre amic que van fer ells, l’Adam, de Los Angeles i una noia de Copenhagen. Tots ells viatgen sols.

Anem a seure una estona i seguim compartint. Es fa tard. Anem a dormir. Estem tots al mateix hostel excepte la noia que marxa abans.

Ens acomiadem de l’Adam que està al primer pis, entre riures, passadissos i parlant fluix per no despertar els companys d’habitació. Per un moment semblava estar a una casa de colònies!

En Lorenzo escriu al meu diari i ens acomiadem. Aquells moments bonics però alhora difícils.

Que “guai” és trobar-se bona gent pel camí, compartir històries i parlar com si fóssim amics de tota la vida.

Una de les raons del viatge també és aquesta! I em sembla increïble.

Lorenzo, en especial a tu. M’emporto bones reflexions i consells de viatge. Ens veiem viatjant pel món o a la tornada a Europa. Gute Reise!

***

A les 6.45h estem a la recepció esperant que ens vinguin a buscar. Primer carro enganxat a la moto, un bus durant 10 minuts i després (on aquí seguim) una furgo/mini bus amb tres turistes més que no paren de beure cervesa, una carregada de sacs, nens i la seva família. Tots apretats als seients del darrere. Alguna cadira de plàstic i una caixa amb olles. No acabo d’entendre la situació.

I sí, som una mica un cul inquiet. Anem a l’altra punta del país. Perquè sí. Perquè n’hem sentit a parlar i ho veiem factible. D’allà ja veurem com tornem.

Així que al bus durant 8 hores però aparenten ser algunes més.

Seguim!