La selva i els elefants

Doncs el trajecte de Siem Reap a Monourom acaba sent més ràpid del que em pensava. Tot i així, amb el cul ben quadrat.

Tenim l'allotjament a 10 minuts caminant, fa vent i es nota una temperatura més fresca.

Un senyor italià, responsable de l'allotjament i restaurant ens aconsella sobre el tour de la selva i el projecte dels elefants.

Es diu Mondulkiri project. Una iniciativa de conservació i turisme sostenible situada a la província de Mondulkiri.

La seva filosofia es basa en la protecció dels elefants asiàtics i en el suport a les comunitats locals indígenes. Compren elefants que han estat explotats en la indústria del turisme o la fusta per així deixar-los viure amb més llibertat per la selva. Permetent al turista visitar-lo però no muntar-hi a sobre, per exemple. També lloguen terres per protegir els boscos de la desforestació.

Ens decidim a fer dos dies. Un, per veure els elefants i l'altre de trekking per la selva.

A l’hora de sopar busquem algún lloc barat per la zona, poca vida i res interessant. Acabem sopant al restaurant italià de l'allotjament. I ben bo!

Tornem a fer i desfer motxilles.

***

Després d'esmorzar ens venen a buscar amb pick ups. Ens fan un briefing i el nostre grup agafa tuktuks fins on començarem a caminar.

Un francès, dues noies de Suïssa i dues més d'Israel. Tots ells fent un llarg viatge pel sud est asiàtic. Comencem el camí i el guia ens avisa que seran 4 hores fins la cascada on dinem i 4 més per arribar al lloc de dormir. Ànims! (Ja avanço que han sigut menys, però en total 13km).

Tot el dia amunt i avall entre boscos de bambú i la selva de veritat.

Dinem tots junts a la cascada, on també ens banyem i veiem la primera serp del viatge. Fa molta calor així que va bé aquesta aigua fresqueta. Just després passem una cascada molt impresionant i seguim amb les pujades i baixades.

Abans d'arribar "al campament" parem a buscar bambú per fer gots de xupito i aprofitem per posar repel.lent de mosquits.. n'hi ha molts!

Allà ens espera un nen i la seva bicicleta, preguntant a tothom “what's your name”. Hem arribat a la conclusió que aquest nen viu aquí amb la seva família. I això és la seva escola. La selva.

Tenen unes grans cabanes/ refugis. On separen zones de descans, el “menjador” i on dormirem tots junts amb hamaques.

També hi ha un petit grup que fa el tour a l’inversa que nosaltres, la majoria francesos.

Descansem a les hamaques fins que es fa fosc.

Preparem la sopa de bambú entre tots amb l’ajuda del guia i mentres esperem el sopar ens donen, per picar, pollastre fet a la brasa del foc que tenen. Després d’intentar entendre converses amb francès, els demano per canviar a l’anglès i així poder participar al debat. Ha costat prou que se n’adonessin ells sols que hi havia algú que no era francès…

A les 7 ja hem sopat, treuen la happy water i els gots de xupito de bambú. Juguem a cartes i abans de les 21h a dormir. O intentar-ho.

Les hamaques tenen mosquitera i no semblen gens incòmodes. Ens donen mantes però tampoc fa fred. És d’aquells dies que saps que en guardaràs un bon record, l’experiència és única.. però la realitat és estar aquí envoltada de bitxos i penjada d’uns fils que cada vegada que et mous se sent “crec crec”. No tenir son, no tenir llibre, evidentment desconectada d’internet i amb 10 hores per davant. Així que a tancar els ulls i pensar amb les meves coses.

Sopant hi havia un pare i dos fills (podria suposar que un d'ESO i l’altre a finals de primària), evidentment francesos que em van recordar a quan el Joan i jo erem petits i els papes ens portaven pel món a refugis o llocs estranys i diferents al que estavem acostumats. No és cap trauma, és un bonic record que situacions t’hi transporten i entra aquella mica de nostàlgia. La sort d’haver tingut aquestes experiències de petits.

***

A les 6 em desperto, amb les hores que fa que estic aquí estirada en tinc prou. Aquesta nit ha plogut i ara si que fa més fred. M'aixeco i espero que es despertin els altres asseguda a la fusta observant l’entorn. Pensant en tot i alhora en res.

I així, com a una muntanya, davant del mar, o les dunes del desert, la selva també dona aquella sensació de calma i de parar el temps. De qui ets tu, una petita cosa davant d’un món molt gran.

Se senten els ocells i animalons que deuen viure per aquí, el vent que fa moure les branques i tot és verd.

Anem a esmorzar banana pancakes. Jo admiro la gent que s’ho menja tot amb unes ganes … ahir sopant igual! Diuen que el menjar d’aquí és tan bo. I ai mira, està bé, però em quedo amb el mediterrani, una llesca de pa amb tomàquet i el bon oli d’oliva (Ramon Canudas, com t’entenc!).

Els que fan el trekking marxen a les 8, nosaltres ens esperem que arribi el grup que avui s’ajuntarà amb nosaltres.

Mentres tots descansen a les hamaques vaig amb el senyor de la cabana a buscar els micos. Els hi tira plàtans i es veuen tots corrent entre el bosc per agafar-los.

Se senten cridar, però també algú que fa el mico i no és cap mico.

Son el nen i el francès. Vaig a veure si els trobo. Jugo una estona amb ells i quan arriba el grup ens preparem per l’activitat.

Compartim bona part del dia amb dos biòlegs catalans, la Carla i l’Oriol. Estan de vacances per Cambodja.

Deixem les motxilles al campament i baixem direcció el riu on veiem els tres elefants que tenen per la zona. I no son pas tontos. Venen sols perquè tenim plàtans!

No havia vist mai aquest animal en directe i realment impressiona.

Tornem a dinar i a la tarda baixem de nou al riu per poder-nos banyar. Observem el comportament d’aquests elefants en llibertat però alhora bastant domesticats, sembla. Estan acostumats a la gent i la seva alimentació des que estan aquí son desenes de plàtans (entre altres coses) que no menjarien si estessin sols. Una sensació estranya però alhora em sento millor perquè viuen millor que lligats amb cadenes o explotats per treballar.

S’acaba. Tornem cap a l’allotjament d’on vam sortir dalt del maleter d'una pick up, els 7 junts amb el vent bufant les cares de felicitat i cansament alhora.

Ha sigut molt intens i molt guai! He tornat a recordar els dies de campaments.

Dutxa, trucades a casa i sopar.

Ahir ens vam informar de les opcions de transport. Com ja sabeu, anem molt sobre la marxa. Només sabem que a partir de dilluns no tenim internet i pocs diners ens queden de Cambodja.

Tenim alguna cosa pendent del sud de Vietnam, on també hi tenim el vol d’aquí una setmana. Decidim doncs tornar cap a Ho Chi Minh. La gran ciutat del sud de Vietnam. Reservem per demà el matí.

***

El mateix bus que va a Phnom Penh es desvia per deixar-nos a la frontera.

Allà, l’hem de creuar caminant i un cop a Vietnam ens van dir que hi hauria motos o tuk tuks per acostar-nos a la primera població. Després, agafar un últim bus fins a Ho Chi Minh.

Amb aquestes indicacions al cap i una mínima idea del preu que ens pot costar, baixem del bus i ens dirigim a la frontera.

Ningú parla anglès, això és campi qui pugui. Cau un sol important i he de dir que fa bastanta gràcia la situació.

Segell de sortida de Cambodja, fet! Ara no sabem on hem d’anar. Seguim per una mena de carretera i veiem al fons un altre edifici amb la bandera de Vietnam..sembla que anem bé.

Allà al mig, sense saber res, entre dos països d’Àsia, nosaltres dues i dues motxilles. Res i ningú més.

Entreguem el passaport i creuem dits que tot estigui bé.

La història de la frontera continua i promet. Però la deixo pel proper post del blog.