Kuala Lumpur amb família

I de peus a terra a un nou país, Malàsia. Segueixo els cartells de la sortida i demano un grab per arribar quan abans a l’apartament.

45 minuts de cotxe que es fan una eternitat, els papes i el Joan m’esperen a l’habitació amb el jet lag després del seu vol internacional des de Barcelona.

Estem tots una mica desubicats, busquem on dinar i anem a parar al centre comercial on també aprofitem per treure diners.

Ja hi som amb la rutina d’arribada a un nou país.

Tornem a l’apartament, tot son edificis, obres i cotxes. Necessitem un codi per entrar a l'habitació i no hi ha manera de saber com funciona. Després anem a la piscina amb el Joan.

Quan ja fosqueja sortim a descobrir racons de la ciutat per veure el canvi del dia a la nit. Arribem al china town que comença a ploure. Molt. Fem temps a un mercat que hem trobat i quan passa la pluja sortim, mengem castanyes calentes i voltem pels carrers. A estones plou, altres para. Capalines i anar tirant.

Carrers de botigues, de menjar i fins i tot un de rates!

D’allà el repte és buscar un hotel amb wifi per demanar un altre grab. Costa prou, el trànsit és increïble i ens esperem una bona estona.

Ens deixa a sota una de les torres Petronas. Wow! Impresiona molt! Tota la família a la gran ciutat, entre llums i edificis. Es fa estrany i alhora una experiència única.

Ens deixem perdre pel parc, sempre amb el cap amunt badant i observant. Fins i tot el segon edifici més alt del món està aquí!

Un espectacle de llums i aigua a les fonts al ritme de la música.

D’allà caminem poc més de 1km fins l’apartament, esperant als semàfors que no acaben mai ni mai de posar-se verds.

Morts, a dormir.

***

Fa sol, anem a la piscina fins la hora de check-out i sortim a explorar altres zones de la ciutat.

Comencem per Kampung Baru on el contrast de les cases antigues de la ciutat i els edificis pinta un paisatge diferent.

Torna a ploure però aviat ens deixa gaudir del sol.

Passem pel costat d’un “restaurant” local on veig que fan Nasi Goreng, el plat típic d’Indonesia i que tant trobo a faltar.

Me'n demano un per emportar.

D’allà decidim anar caminant direcció les torres, per veure-les amb la llum del dia.

I doncs acabem passant per un pont amb unes brutals vistes.

Seguim impresionats amb aquesta dimensió, passejar pels seus peus i fluïr entre el trànsit i la gent.

De tornada es posa a ploure, molt. Ens refugiem a un centre comercial on el Joan busca una hamburguesa per menjar i d’allà un grab fins l’apartament.

Que comenci l’espectacle de les maletes.

Demanem per pesar-les, ja que tenim un límit de pes bastant just. I resulta que pesen més del que ens pensavem. Ens estudiem la jugada per no haver de pagar un extra d’equipatge i ens dirigim a l’aeroport.

Ens posem tota la roba que podem, les butxaques del papa són com la del Doraemon i entre riures anem cap al mostrador.

Veiem que hi ha un lloc per pesar maletes, fem una altra prova, però ens adonem que ni amb la jugada estudiada ens en sortirem. Així doncs afegim 7kg extres i anem més tranquils. Amb tot això ja ha passat gairebé una hora. Sort que anavem amb temps. De camí al control de seguretat el papa ens diu que ha tancat la maleta amb candau i la clau d’aquest és a dins. Ha volgut posar totes les seves coses a dins la maleta, amb la clau inclosa, perquè estigui ben segura. Tant que ara no podem obrir la maleta.

No haviem perdut prou temps que ara hem de buscar algú que rebenti el candau.

Per fi passem el primer control. El qual només ens pesen 2 de les 4 maletes. Genial!

D’aquí toca immigració. Podem passar per les portes automàtiques. Tots ho aconsegueixen menys jo, que la pantalla em va notificant un error constant. Demano ajuda i com que sóc així de guai, per voler tenir el segell al passaport manual a l’arribada, la sortida també ha de ser manual i per tant m’he de menjar mitja hora de cua.

Els altres van tirant a buscar sopar i jo doncs anar esperant.

Quan arribo ja tenen el sopar, hem d’anar ràpid a la porta d'embarcament, falten 15 minuts.

Encara ens toca caminar un bon tros i passar de nou un altre control.

Arribem, tot bé.

Ja pujant a l’avió m’adono que no tinc el mòbil, torno enrere a buscar-lo corrent, i quina calor! No el trobo.. el papa ja és a dins i la mama i el Joan desfent la motxilla buscant el mòbil. No el trobo.. torno fent memòria i resulta estar a dins el necesser.

No es pot anar amb presses!

L'avió no va ple i podem tenir 6 seients per nosaltres. Sopem i ara comença la gestió del fred. Tenen l'aire posat molt exeradament fort. El papa amb la meva jaqueta de plomes, trec el llençol de seda i la gent cada vegada es va abrigant més.

No entenc com algú porta un gorro a la maleta. Amb la mama no podem parar de riure quan veiem el de la barretina. Diu que sembla un pastoret del pessebre.

Només son 8 hores i mitja de vol, és la nit. Toca intentar dormir per aguantar el dia demà.

Arribem a Sydney, passem el control seguint les instruccions dels simpàtics segurates i policies. Hi havia dues opcions, l'automàtica o la manual.

Passem per l’automàtica però al sortir-ne recordo que així no tindré segell al passaport. No ho puc permetre. M’acosto al taulell i li pregunto a la senyora si em pot posar el segell igualment, pel record. I sí! Jeje Australia :)

Tenim una llarga escala, que tampoc es fa gaire pesada havent de tornar a fer i desfer el tetris dels kg entre les maletes.

Dinem alguna cosa i cap a l’avió, l’últim, per fi!

Estem ja arribant a Cairns, al nord d'Australia. Per la finestra el papa m'avisa que es veu la gran barrera de corall. Fins ara estava tapat pels núvols. Quina meravella! I quina sort la meva d’estar ara, aquí i amb ells.

De camí a una gran aventura, la més lluny que hem fet els 4 junts.

Seguim!