El surf i una castanyada diferent

Després de la pluja d’ahir i la mala previsió pels propers dies no ens arrisquem a provar la moto. No tenim altra opció que aconseguir algú que ens acosti a alguna platja.

Després d’esmorzar a l’allotjament, i que uns gatets pesats (la Marta diu que bonics) no parin d’enredar, ens emortem el banyador i anem cap al carrer principal a veure si podem regatejar a algún driver.

Compartim cotxe amb dues altres noies fins a Selong Belanak Beach, 20 minuts a l’est de Kuta.

Està ple de lloguers de taules de surf i surfistes a l’aigua. No hi ha dubte, jo també vull!

Mentres la Marta s’ho pensa vaig a preguntar preus. 3€ dues hores? De cap!

Al final ella també s’anima!

Venen poques onades, i quan en ve alguna de guai, evidentment no la sabem agafar i se’ns emporta fins la costa. Intentem recuperar posició (parlo com si fos professional i només ho he provat 3 vegades), però la següent onada també és de les grans i per tant a mig fer sen's torna a emportar. Tot és questió d’actitud.

Hem passat una estona divertida i dels vídeos n’han sortit bones fotos. Guardarem un bon record! No podia anar a Kuta Lombok sense fer surf.

Com he dit abans, la previsió era de pluja però feia un bon sol! I poca pinta a pluja. De fet, ja us avanço que no ha acabat plovent fins al vespre… i nosaltres porugues amb la moto...

Per tornar ens proposem fer autoestop. Ens agradaria passar per alguna altra platja de camí però sembla complicat moure’s sense moto (ja ho sabiem).

Ningú torna cap a Kuta.. fins que un home dels tants que t’ofereixen tots els serveis a la zona, ens proposa un bon preu. O ho agafem o fem 2 hores i mitja caminant. No hi ha més. A l’allotjament hi ha piscina. Senzilla, però fa el fet. Acalorades ens treiem la sal i la sorra.

Per dinar jo m’acabo el què tenia del sopar del dia anterior, i a la tarda ja penso amb el berenar. Tinc gula de crep. I trobar -los per 1,5€ és una meravella.

Ens va bé una mica de descans del Nasi Goreng. Arros pollastre i ou. Un bon tip!

Quan tornem a l’habitació, sento que algú està tocant la guitarra a prop. Tot encuriosida vaig a treure el cap. Em presento i s'inicia una interessant conversa.

És l’Emilio, d’Uruguay. I us asseguro que una persona admirable en tots els seus actes.

M’explica que ve de dos anys a Australia i ara està per Indonesia amb un company italià que va conèixer el dia que arribava a Bali, en Checco.

Proposem sortir a sopar junts. Em demano un tropical bowl, increïble!

I apareixen 4 nens venent braçalets. Em sembla brutal l’actitud de l’Emilio en com els tracta i com ho gestiona. Primer els pregunta per ells, com estan, què fan i perquè venen aquests braçalets. Després d'interactuar una estona i xocar-se la ma, acorda amb ells un preu i els hi compra una a cada un. Una per la Marta, una altra per mi, pel Checco i per ell. Els nens marxen contents i nosaltres comencem una profunda conversa sobre el tema. Més tard ve una altra nena preguntant si li podem comprar un gelat al super. És constant.

Aquest sopar ens està fent adonar de on som, qui som i què tenim. A valorar on hem nascut i la necessitat de viatjar per viure i entendre el món d’una altra perspectiva que, per nosaltres, és essencial.

Tornem a l’allotjament a remullar els peus a la piscina i jugar a cartes.

Quan comença a ploure ens aixopluguem i l'Emi toca una estona la guitarra. Els altres escoltem en silenci i jo, torno a connectar amb el lloc i el moment.

Com d’afortunada soc d’estar aquí. Necessito explicar tot el què sento al meu estimat diari. Així ho faig, i aprofito per convidar-los a escriure la resposta a la pregunta que faig a tothom qui conec i comparteixo una bona estona. "Quin consell et donaries a tu mateix de petit, després de tot el què has viscut?"

Ho compartim en veu alta, i abans d'anar a dormir en Checco em demana la llibreta. Màgia.