Da Lat. Flors i maduixes, però no cada dia és perfecte.

Una nit al bus horrible. Res més a dir.

A les 6 arribem a Da Lat, ja cap al sud de Vietnam. Tot i així està a 1500 m i fa fresqueta.

Parem a esmorzar uns ous ferrats plens de pebre i busquem un hostel per aquesta nit.

15 minuts caminant amb les motxilles que es fan eterns, creuant carrers constantment i amb la vorera plena de motos aparcades.

Sort que podem fer check-in a les 8 del matí i podem descansar fins la hora de dinar.

No hi ha forces ni energia per fer res, tornem al hostel i més tard baixem caminant fins al llac fins que es fa de nit.

Anem valorant els propers dies i dilemes constants.

Da Lat és coneguda per la seva agricultura, cafès, flors i maduixes. A la nit tenen un mercat nocturn ple de vida.

Hem agafat fred a baix al llac.. tot i anar amb jersei i pantalons llargs. Un senyor cou castanyes i nosaltres ens animem ràpid.

Seguim passejant i veiem un munt de parades de fruita i verdura. Això és un paradís. El què més, maduixes.

Sopem per allà i tornem a dormir.

Com veieu, no ha sigut el millor dia.

***

Avui no tenim l'esmorzar inclòs, després de preparar la motxilla de nou baixo al mercat a buscar maduixes. Les rento amb aigua d’ampolla i em faig un bon tupper junt amb galetes oreo per donar-li el toc de xocolata.

Son com les maduixes de l'hort, vermelles i gustoses. Boníssimes. La meva idea era tenir-ne per berenar però abans de dinar me les he acabat totes.. no puc. Qui em coneix ho sap!

La Marta també s’anima i acabem de passar el matí a un banc de la plaça (o més aviat rotonda).

Com que s’han ajuntat dues persones carregades de dilemes, sen's fa tard buscant on dinar. Ens ho demanem per emportar al lloc d’ahir i pugem al hostel a buscar les motxilles.

El bus surt a les 3, però ens hi fan ser una hora abans. Aquí i a tot arreu. Mentrestant dinem.

La tarda d’avui la passem al bus, de fet, son les 18.57h i encara hi som.

M’està costant escriure del què es mou això. La carretera està plena de forats i tot tremola.

Almenys tenim seients estil llit, sense cortina però tampoc tenim companys.

Tinc dubtes de si estem a un bus de pasatgers o de mercaderies.

Estem la Marta i jo i un munt de caixes i sacs enormes.

Durant el camí hem anat parant a carregar tot això, alguns son plàtans, altres no ho sé.

També ha pujat una senyora i un senyor, tots dos del país.

També ha aparegut un bitxo volador, no gaire petit.. que ens ha tingut distretes una estona. He de dir que no el veig però segur que encara volta per aquí. Potser la Marta no li ha tret l’ull de sobre..

Hem parat fa un moment per si voliem anar al lavabo. Doncs o camines per sobre sacs de plàtans o no surts.

Dies o setmanes enrere reflexionava molt sobre el costat positiu del viatge, tot era de color de postes de sol i bonic. Ja fa uns dies que no és així. Suposo que l’humor canvia i el cansament s’acumula.

Em sento malament per estar de viatge i no fer res o no aprofitar el lloc on estic. A no estar al 100% i de bon humor. La teoria la tenim tots clara però després de moltes hores de bus i horaris del revés no saps gaire on passes.

Tot i així no us alarmeu que no tinc ganes de tornar a casa encara. Estic cansada però amb molta il.lusió per tot el què ens espera. M’he adonat que amb bona actitud i flexibilitat estic més tranquila i tot flueix millor.

Sembla que encara queda 1 hora i quart per arribar, no tenim el hostel reservat i tinc dubtes de si ens deixarà on volem. Aquesta incertesa cou l’aventura que fa sentir-me viva i plena. No s’explica tot el que he après durant aquestes 6 setmanes.

Com diu el papa, hi ha coses que no s’aprenen sinó viatjant. I us ho ben asseguro.

Així que, seguim viatjant i seguim creixent! Cada dia una nova aventura. Avui, la d’aquest bus que encara ho estic assimilant.

Una abraçada, família!